Valenciano. Temas 14 y 15

Valencià

Tema 14 – L’Humanisme

1.3- Els fets del 1936 i la redacció de Lo somni

El 1936 els consellers de Joan I, entre els quals estava Bernat Metge, van ser acusats de dilapidacions i diversos abusos. De primeres el rei no va fer cas de les acusacions, però el 18 de maig de 1936 en va adonar de que les denuncies eres fonamentades i a l’endemà va morir al bosc, atribuint la seua mort a una caiguda de cavall.

El va succeir Martí l’Humà, però estava lluitant a Sicília en aquell moment i no podia exercir els seus càrrecs, pel que la seua esposa, Maria de Luna, va actuar de regent i va empresonats els consellers i els oficials de Joan I, ja que tots els acusaven per la mor de Joan I. Aquestes acusacions van portar a Bernat Metge a redactar Lo somni, una vegada lliure de la presó, per a defensar-se i aconseguir la rehabilitació davant el nou rei. Va recuperar el seu càrrec, ja que tots els empresonats eres un grup poderós i imprescindible per a l’administració de l’estat. Des del 1405 fins a la mort de Matí l’Humà (1410) Bernat Metge va exercir de secretari reial, es va casar dues vegades, va tenir cinc fills i va morir al 1413 a Barcelona.

1.4- Lo somni

Lo somni és un relat de tres grans diàlegs que l’autor manté amb tres personatges mentre és a la presó. L’obra està formada per quatre llibres.

Al primer llibre, mentre Metge dorm se li apareixen en <<lo somni>> Joan I, amb Orfeu i Tirèsies. Metge posa en dubte l’aparició del rei perquè no creu en l’immortalitzat de l’ànima. Comença així un diàleg sobre la immortalitat de l’ànima en que Metge adopta un punt de vista escèptic i Joan I l’exposa les diverses raons en què es fonamenta la creença de la immortalitat de l’ànima. Finalment Metge queda convençut.

En el segon llibre continua el diàleg amb Joan I i s’hi tracten les circumstàncies de la mort d’aquest. El rei conta que Déu la fet morir perquè els enemics de Metge mostraren la seua maldat i ell i els seus companys pogueren demostrat la seua innocència.

El llibre tercer presenta dues parts, en la primera Orfeu explica el seu amor per Eurídice, l’esposa d’hades, i la seua baixada a l’infern per a recuperar-la després de la mort d’aquesta. En la segona part, Tirèsies aprofita el relat d’Orfeu per a criticar la passió amorosa i la perversitat de la natura femenina.

En l’últim llibre, Metge refusa les acusacions de Tirèsies amb un elogi d’algunes dones singulars com les esposes de Joan I i Martí l’Humà. A continuació fa una incentiva contra els homes en que replica tots els arguments de Tirèsies. A pesar dels esforços de Tirèsies Metge no accepta la perversitat de les dones ni la de l’amor y afirma que vol morir amb eixa opinió.

Tema 15 – La poesia del segle XV

1.2- Ausiàs March

La vida

Ausiàs March va nàixer a València entre 1400 i 1401 procedent del llinatge Barceloní dels March. Va ser armat cavaller molt jove i va participar en les campanyes militars d’Alfons el Magnànim. Uns favors obtinguts del rei pels mèrits militars van permetre que es retirar als vint-i-set anys amb  privilegis jurisdiccionals sobre els senyorius de Beniarjó, Pardines i Vernissa. A partir de 1430 es va dedicar a l’administració del seus béns i a defensar els seus senyorius. Es va casar al 1439 amb Isabel Martorell, que va morir aquest mateix any. Es va tornar a casar al 1443 amb Joana Escorna, amb la que va residir a València des de mitjans del 1444 fins a la seua mort. Joana Escorna va morir al 1454 sense descendència y al 1459 va morir Ausiàs March, del que sabem que tenia 5 fills il·legítims, un dels quals va morir abans d’ell, pel seu testament.

L’obra

En la poesia d’Ausiàs March retrobem molt motius i situacions amoroses característiques de la poesia trobadoresca, cosa que ens permet considerar-lo un trobador ressegat, però també hi son evidents unes transformacions que invaliden aquesta valoració. Ja que March es el primer poeta  català que escriu en català sense provençalismes. I també, en les seues poesies l’experiència es combina amb la reflexió moral i amb un aprofundiment en l’expressió de la subjectivitat.

La major part de la seua poesia expressa l’anhel d’aconseguir un amor purament espiritual, en que el cos es sotmet a l’ànima i el desig de la carn al desig de l’enteniment, es a dir, un amor exclusivament intel·lectual. Però aquest ideal va acompanyat de l’experiència de que no es pot aconseguir. Aquest reconeixement del fracàs es el que humanitza la seua poesia.

March veia l’amor com un dilema tràgic, per això es nota un to trist en tota la seua poesia fins al punt que arriba a dir que només els tristos s’interessen pels seus poemes.

L’estil

Els seus poemes son d’estructura formal. Usa el decasíl·lab amb censura de la quarta síl·laba i les combinacions estròfiques típiques del repertori provençal. Redueix les formes mètriques a l’octava decasil·làbica. Escriu en una llengua que es caracteritza per la precisió conceptual, la immediatesa col·loquial i la sintaxi complexa. Utilitza comparacions en les que apareixen experiències que fan referencia a malalts, condemnats a mort i a la mar tempestuosa; comparacions que són imatges d’una personalitat contradictòria. També utilitza imatges que tenen la funció de reflectir els matisos de la vida interior del poeta. Les antítesis, la consició, la densitat de l’expressió i l’ús de la primera persona també son característics als poemes d’Ausiàs March.