Valenciano Examen 1

11 – Els inicis de la literatura

Llengües romàniques: (català i occità, francès i italià, galaicoportuguès, castellà, sard, romanès i retoromànic) varen sorgir com a conseqüència de la caiguda de l’imperi romà al segle V per les invasions bàrbares. Entre els segles V i VIII es formen les llengües romàniques i es formen plenament al voltant els segles IX i X. Encara amb això el llatí continuà sent l’idioma escrit fins al segle XII quan les llegües romàniques es van convertir també en llengües literàries.

Els primers textos: els primers textos escrits en català son les Homilies d’Organyà (conjunt de sermons escrits en català que vinculen la llengua amb l’Església) al segle XII i XIII i el Llibre jutge (fragment de les lleis dels visigots que incorpora el català al dret) al segle XII.

Consolidació de la llengua: Les Cròniques, l’obra de Llull i els escrits de la cancelleria reial consoliden, des de la fi del segle XIII, un model de la prosa literària en català.

Les Cròniques

Les quatre Cròniques (Llibre dels fets de Jaume I, Crònica de Bernat Desclot, Crònica de Ramon Muntaner i Crònica de Pere el Cerimoniós) es van redactar a la fi del segle XII i durant el segle XIV. Les Cròniques relaten fets contemporanis als autors i propers a les seues vides.

 Llibre dels fets de Jaume I: es el primer texts historiogràfic escrit en català, es una autobiografia de la vida de Jaume I. Narra els fets a partir del seu naixement.

Crònica de Bernat Desclot: Bernat Desclot era un funcionari de la cort y dedicà la seua obra a narrar-hi les gestes de Pere el Gran, fill y successor de Jaume I, encara que dedica els primer capítols als regnats anteriors a aquest. Desclot representa Pere el Gran com un heroi cavalleresc. El fet de que Bernat Desclot no siga protagonista de la Crònica fa que aquesta tinga una molt clara impressió d’objectivitat, encara que, en els fets que va viure Desclot, es incapaç de restar-ne al marge y utilitza un poc de subjectivitat.

Crònica de Ramon Muntaner: Aquesta obra comprèn des dels temps de Jaume I fins a la coronació d’Alfons III el Benigne, es a dir, els cinc regnes contemporanis de l’autor. Hi ha una relació estreta entre els fets històrics i els que l’autor va viure personalment i certifica la certesa dels seus fets  perquè ell era allí en el moment en què es van produir els fets. Es una Crònica escrita per a ser escoltada.

Crònica de Pere el Cerimoniós: Pren com a model la de Jaume I. És l’única crònica que no te heroisme, sinó que descriu revoltes interiors, conspiracions, venjances i assassinats. Narra els fets a partir del seu naixement i finalitza amb la seua mort. És com un dietari, s’hi pot seguir la vida diària del monarca amb les rutines, les esperes i els aborriments.

La poesia trobadoresca

Mentres que la prosa s’escrivia en català, la lírica era escrita en occità, però això era quasi imperceptible per als seus protagonistes perquè eren dos llengües molt semblants. El gran prestigi de la lírica trobadoresca va fer que els catalans foren els primers no occitans a adoptar la tradició trobadoresca, tant pel que fa als temes i formes com a la llengua.

Trobadors i joglars: La poesia trobadoresca estava composta de lletra i música, i era feta per a ser cantada. Va ser la primera lírica culta europea en llengua vulgar. El trobador es l’autor de les composicions versificades en vulgar, el poeta era qui versificava en llatí i el joglar era qui difonia els poemes i la música entre el poble.

Tema: El tema del que tracta la poesia trobadoresca es l’amor cortès. L’amor cortès col·loca a la dona com un ésser excel·lent, dotat de qualitats estètiques i morals i de poder. El poeta es declara vasall de la dama i la considera el seu senyor (senyor feudal).

Gèneres: Els gèneres de la poesia trobadoresca són: la cançó (poema amorós), el plany (cant de tristesa per la desaparició d’algú), el sirventés (poema de sàtira i burla), l’alba (disgust dels enamorats que han de separar-se després de passar la nit junts) i la balada (formada per un refrany cantat pel cor i tres versos que formen l’estrofa del solista).

Estil: Hi ha dos estils antagònics, el trobar clus (difícil d’interpretar a causa de la complexitat conceptual) i el trobar leu (utilitza un llenguatge entenedor i tendeix a la senzillesa).

Trobadors catalans: Els trobadors més destacats són Guillem de Cabestany (començament del s.XIII), Guillem de Berguedà (primera meitat s.XIII) i Cerverí de Girona (segona meitat del s.XIII).

12 – L’obra de Ramon Llull

Ramon Llull

Vida i ambient històric: Va nàixer a Mallorca l’any 1232, va ser la primera generació de cristians nascuts a l’illa després de la conquesta de Jaume I. Te una obra immensa i una activitat incessant. En la seua obra (prop de 300 llibres escrits en català, llatí o àrab) va tractar pràcticament tots els camps del saber del seu temps. Cap als trenta anys, després de sofrir la crisi de la conversió, Llull abandonà la seua vida, la dona i els fills i va decidir dedicar la seua vida a difondre un sistema de pensament nou que permetia convertir els infidels al cristianisme. Va viatjar arreu d’Europa i del nord d’Àfrica per difondre la seua obra i el seu programa presentant-la a papes, reis, sultans i universitats. El 1311, abans de complir el 80, Llull va dictar en llatí una autobiografia titulada Vita coetanea, en la que es parla d’ell en tercera persona perquè no va ser ell qui la redactà.

El pensament de Llull: L’Art era una tècnica de pensament de base lògica i matemàtica que permetia demostrar qualsevol veritat religiosa i estudiar i comprendre qualsevol ciència o aspecte de l’univers. L’Art organitza el pensament d’una manera sistemàtica, es tracta de convertir el pensament en un procés de càlcul de manera que raonar i esbrinar la veritat resulte un exercici precís i infal·lible. En el pensament medieval el món era una manifestació de Déu, el món era com un llibre del que es podia aprendre sobre Déu o un espill en què se’n podia veure la imatge. El propòsit de Llull era demostrar que les grans veritats cristianes deriven de l’estructura de l’univers i així fer raonar als infidels per a convertir-los.

Obra literària: Llull pensava que la literatura era un instrument de divulgació del seu pensament. Va escriure dues obres narratives extenses, el Blanquerna (protagonista, de mateix nom que el títol, abandona la família guiat per una forta vocació religiosa i passa per diversos estats religiosos fins que arriba al papat, a què renuncia per tal de dur una vida de contemplació. Llull utilitza el relat com un marc per a presentar la societat del seu temps, dividida en estaments. Dins del llibre hi ha diversos llibres, en el cinquè, Llibre d’amic e d’amat, el tema es la relació de l’home religiós amb Déu a través del vincle que els uneix, hi fa servir els temes principals de la poesia amorosa universal) i el Llibre de meravelles (es por considerar una enciclopèdia novel·lada. El protagonista, Fèlix, viatja per tot el mon meravellant-se de tot el que veu. Fèlix troba tota mena de personatges a qui pregunta el que no sap, les respostes es construeixen a partir de narracions breus que son explicacions d’una altra realitat. L’obra esta construïda basant-se en centenars d’aquestes narracions breus). Altres obres en prosa de Llull són el Llibre del gentil e dels tres savis (discussió sobre la veracitat o la falsedat del judaisme, el cristianisme i l’islamisme), l’Arbre de filosofia d’amor i l’Arbre de ciència (es una versió de l’Art en forma enciclopèdica, és una obra general sobre totes les ciències en què, utilitzant-hi els arbres com una al·legoria del saber humà, es distribueixen i es jerarquitzen tots els aspectes del coneixement.

Obra en vers: Destaquen Lo desconhort (expressa la crisi que va experimentar en passar de la vida cortesana a una de dedicada a la religió), Cant de Ramon (balanç de la seua vida en to amarg i desolat), Lo concili (cant per a demanar pluja) i el Plant de Nostra Dona Santa Maria.

Llengua: El fet d’haver escrit sobre temes que fins aleshores no s’havien expressat en català el va obligar a introduir en l’idioma un gran nombre de mots que encara usem hui, també tenia una sintaxi molt desenvolupada i una amplitud i precisió en la frase, per això se’l considera el creador del català literari.